UROLOGIA

  • UROLOGIA
    UROLOGIA

Hiperplàsia Benigna de Pròstata (HBP)
La pròstata és una glàndula del tamany d’una nou en condicions normals i que forma part del sistema reproductor masculí. Es localitza per sota de la bufeta i pel davant del recte i envolta la uretra (conducte pel qual l’orina surt a l’exterior). Actualment no es coneixen totes les funcions d’aquesta glàndula però sí se sap que el líquid que produeix i que s’aboca durant l’ejaculació serveix com nutrient per als espermatozoides i ajuda a disminuir l’acidesa de la vagina.

Creixement de la pròstata
El tamany de la pròstata augmenta en augmentar l’edat de l’home i aquest augment de tamany se li coneix com Hiperplàsia Benigna de Pròstata (HBP).
La pròstata té dos períodes de creixement. El primer succeeix durant la pubertat temprana, moment en què la glàndula dobla el seu tamany. Posteriorment, al voltant dels 25 anys d’edat la pròstata comença a créixer novament. Com a conseqüència d’aquest segon creixement, i uns anys més tard es produeix l’HBP. Malgrat que la pròstata continua el seu creixement durant casi tota la vida de l’home, l’engrandiment no produeix problemes fins després dels 60-70 anys. L’HBP rarament produeix símptomes abans dels 40 anys. Tanmateix, més de la meitat dels homes als 60 anys i a prop del 90% dels homes entre els 70 i 80 anys presentarann problemes en orinar.

El creixement de la pròstata produeix la compressió de la uretra que passa pel seu interior per la qual cosa el raig de l’orina es torna cada cop més fi i sense força. En continuar l’obstrucció, comença a sofrir la bufeta que es torna sensible a quantitats petites d’orina per això el pacient orina sovinti molt poca quantitat. Si l’obstrucció persisteix, la bufeta es torna incapaç de buidar-se completament per tant es comença a acumular l’orina, per la qual cosa el pacient té la sensació de no haber buidat completament la seva bufeta. L’engrandiment de la pròstata és un element normal en l’envelliment com són les canes en el cabell. Com l’expectativa de vida augmenta, el mateix succeeix amb l’HBP. Aquesta malaltia és més freqüent als països occidentals que als orientals, això s’atribueix a la dieta amb més contingut en greixos a occident. A més és més freqüent en homes casats que en solters.

Per què es produeix la Hiperplàsia Benigna de Pròstata?
Encara no es coneix amb exactitud quin és el mecanisme pel qual augmenta la mida de la pròstata. El que sí se sap, és que el creixement no es produeix si a l’ndividu se li han extirpat els testicles en la infantesa. Com el testicle produeix l’hormona masculina (testosterona) se sospita que aquesta hormona és de gran importància per al creixement de la pròstata. Durant el creixement de la pròstata, s’observa l’increment tant de les glàndules (parènquima) com del teixit de suport (estroma). D’aquí que el creixement s’anomeni hiperplàsia glandular i fibromuscular de pròstata.

Símptomes
Els símptomes són comportats per l’obstrucció de la uretra i per la pèrdua gradual de la funció de la bufeta, amb el resultat del buidat incomplert de la bufeta. Els símptomes són molt diversos però generalment es relacionen amb problemes durant la micció com són:

– Raig fi, dèbil i entretallat.
– Urgència per orinar i pèrdues d’orina.
– Micció freqüent especialment durant la nit.

La mida de la pròstata no sempre determina la severitat de l’obstrucció o dels símptomes. Molts homes amb pròstates grans tenen pocs símptomes d’obstrucció, mentre que d’altres, amb pròstates més petites tenen més dificultat durant la micció i presenten una obstrucció més gran.

Com l’aparició dels símptomes és progressiva al llarg de la vida de l’home, aquest es va acostumant a la manera d’orinar malgrat en tingui dificultat, per la qual cosa en ocasions es troba que de sobte no pot orinar (retenció aguda d’orina) havent de col·locar una sonda en la bufeta per buidar-la. Això moltes vegades és desencadenat per viatges llargs, sense aturar-se per orinar, consum d’alcohol, temperatures fredes d’hivern o per alguns medicaments com els antial·lèrgics. Aquests medicaments contenen substàncies descongestionants lanomenats simpaticomimètics que com a efecte secundari produeixen dificultat perquè s’obri el coll de la bufeta pel qual s’acumula l’orina.

Els problemes per orinar relatats anteriorment són produïts pel creixement de la pròstata en 8 de cada 10 pacients, tanmateix, també poden ser produïts per d’altres malalties més greus que el seu uròleg haurà de diagnosticar i tractar com per exemple el càncer de pròstata que en ocasions es manifesta per símptomes semblants als de la hiperplàsia benigna de pròstata.

Fotovaporizació de pròstata amb làsser ktp.
La fotovaporizació de la pròstata (FVP) amb làsser KTP és una de les últimes novetats per al tractament de la hiperplàsia benigna de pròstata (HBP). Es tracta d’una tècnica mínimament invasiva que ofereix grans avantatges sobre els tractaments convencionals com són la resecció transuretral i la cirurgia oberta.

Què és i quins símptomes produeix l’HBP?
La hiperplàsia és una malaltia benigna de la pròstata que es caracteritza pel creixement de la glàndula que comprimeix la uretra que és el conducte que porta l’orina des de la bufeta fina a l’exterior i que passa per dins de la pròstata. L’obstrucció de la uretra produeix en l’home dificultat per buidar la bufeta, sent els símptomes més freqüents:
1- aixecar-se a orinar diversos cops durant la nit;
2- dificultat i retard per començar a orinar;
3- sensació de no buidar completament la bufeta;
4- orinar amb raig dèbil i fi;
5- urgència per orinar i escapada d’orina.

L’HBP afecta un de cada 4 homes als 50 anys, un de cada 2 als 60 anys i a gairebé tots els homes de 80 anys. Trenta per cent dels homes en algun moment de la seva vida hauran de ser operats per aquesta malaltia i la majoria dels qui no s’operin necessitaran ser tractats amb medicaments per la pròstata.

Com es tracta l’HBP?
En l’actualitat existeixen diversos tractaments efectius amb medicaments per a l’HBP, tanmateix un percentatge cada cop més elevat de pacients (per l’augment de l’expectativa de vida) necessitaran d’una cirurgia per solucionar les molèsties en orinar.

Fins fa pocs anys existien dues tècniques quirúrgiques per al tractament de l’HBP. La primera és la cirurgia oberta (adenomectomia) que té més de 100 anys i que consisteix en fer un tall en el ventre per sota del melic, a través del qual s’extirpa el tumor benigne de la pròstata. Aquesta tècnica requereix ingrés en clínica durant 5-7 dies, sempre es produeix sagnat que requereix transfusió en 10-20% dels pacients, pot produir incontinència d’orina total o parcial en 5-8% dels pacients, i impotència sexual en 10-15% dels pacients.
La segona tècnica és la resecció transuretral que es començà a realitzar al voltant l’any 1950 i que consisteix en passar un aparell per la uretra (resector)i que talla la pròstata en petits trossos que posteriorment s’aspiran amb una xeringa gran. Aquesta tècnica és menys agressiva que la cirurgia oberta, malgrat que els pacients han de romandre ingressats entre 3 i 5 dies, també es produeix sagnat durant la intervenció requirient transfusió de sang entre 5 i 15% dels casos, entre 3 i 5% dels pacients resten amb incontinència d’orina parcial o total i a prop del 5% presentaran impotència sexual.

Què és el làser KTP?

Amb la finalitat de reduir aquest percentatge de complicacions el 1996 es va començar a investigar en la Clínica Mayo de U.S.A. un nou tipus de làsser, el KTP/532 (potassium-titanyl-phosphate). Els primers estudis es van realitzar en gossos ja que aquests animals pateixen d’HBP molt semblant a la que pateixen els humans. A partir de 1998 es presentaren els primers resultats amb pacients i des d’aleshores s’han publicat desenes d’articles científics que avalen els excel·lents resultats obtinguts amb aquesta tècnica fins després de 5 anys del tractament. La fibra del làsser KTP funciona amb un feix de llum amb una longitut d’ona de 532 nanòmetres i presenta una gran afinita pel pigment de l’hemoglobina això fa que sigui selectivament absort per la sang evitant que es produeixin sagnats d’importància durant la cirurgia.

La penetració del làser en el teixit de la pròstata és de 2 mm la qual cosa evita els problemes que hi havia amb altres tipus de làser que s’utilizaven previament en què la penetració en els teixits era de 7 mm produint cremades importants que han comportat que es deixaren d’utilitzar.

Com s’aplica el làser KTP?

El làser KTP s’aplica a través d’un cistoscopi calibre 22F (menor que el que s’utilitza per a l’RTU que és de 26F) que es passa per la uretra. El líquid d’irrigació que s’utilitza és aigua estèril, per això no es poden observar les complicacions produïdes per l’absorció de glicina (líquid d’irrigació quan es realitza una RTU). El làser KTP produeix l’evaporació de 1-2 grams de teixit prostàtic per minut pel que es poden tractar amb aquesta tècnica mínimament invasiva glàndules grans (més de 100 grams) que antes se podien tractar solament amb cirurgia oberta.
Què passa amb la pròstata durant la fotovaporizació amb làser KTP?

Quan s’aplica el làser KTP a la pròstata, el calor que es genera fa que el teixit es converteixi en vapor d’aigua que s’elimina a través d’un sistema d’irrigació contínua. Al mateix temps es tancaran els vasos sanguinis amb la qual cosa s’evita que es produeixi sagnat.

Quins pacients es poden beneficiar del làser KTP?
El làser KTP es pot utilitzar en qualsevol pacient que estigui en condicions de ser anestesiat amb anestèsia general o raquídia (epidural). Tantmateix, és la tècnica d’elecció en pacients amb malalties greus d’altres òrgans (cor, pulmó, etc) o que portin un tractament amb anticoagulants (Sintrom, Heparina, etc) o amb antiagregants plaquetaris (Aspirina®, Adiro®, Tromalyt®, etc) o en pacients amb creences religioses impideixin la realització de transfusions sanguínies (Testimonis de Jehovà).

Resultats del tractament amb làser KTP
S’han publicat diversos articles científics que analitzen els resultats després de 5 anys del tractament amb làser KTP. Fins ara, el 95% dels pacients està molt satisfet amb el procediment. La puntuació en l’escala de símptomes va millorar el 87% comparant amb els resultats obtinguts abans de la fotovaporització. El flux urinari es va incrementar en un 200% i es va mantenir al llarg dels anys. En cap pacient es va observar impotència sexual ni incontinència i cap d’ells va haver de ser tractat novament ni amb làser KTP ni amb una altra tècnica alternativa.

Avantatges del làser KTP sobre els tractaments antics de l’HBP

  1. Ingrés a la clínica durant poques hores (24 o menys)
  2. Necessitat de sonda durant poques hores
  3. Símptomes irritatius postoperatoris escassos (6%) i de curta durada
  4. Absència de transfusió sanguínia
  5. Tornar a l’activitat normal en pocs dies
  6. Absència de incontinència d’orina i de impotència sexual
  7. Sense necessitat de noves operacions per a la pròstata

Informació sobre vasectomia
La vasectomia consisteix en la lligadura dels conductes (deferents) que porten els espermatozoides des dels testicles fins al conducte de l’orina (uretra). A través del qual són conduïts a l’exterior en el moment de l’ejaculació.

Els espermatozoides són només un dels components del semen. Per tant, després de la vasectomia, no es modifica l’eyaculació, malgrat que el semen sí pot canviar una mica de consistència.

La vasectomia no afecta a la secreció d’hormones masculines del testicle. Per tant, aquesta cirurgia mai pot provocar impotència.

La vasectomia està indicada principalment en:
• Parelles estables amb dos o més fills i més grans de 30 anys que desitgin l’anticoncepció.
• En parelles, en las que la dona no pot prendre anticonceptius a causa de la intolerància, efectes secundaris o malalties que contraindiquen la seva presa (hipertensió arterial, cardiopatia, diabetis …..)

Aquesta intervenció es realitza amb anestèsia local a través d’un o dos talls de 1 Cm a l’escrot.

Si ho desitja, abans de la vasectomia pot guardar semen per conservar espermatozoides congelats. Això permet, en un futur tenir fills amb el seu propi semen.

La Vasectomia no és una intervenció irreversible, ja que mitjançant tècniques de microcirurgia es pot recuperar la fertilitat. El percentatge d’èxit d’aquesta tècnica depèn del temps transcorregut després de la vasectomia, oscil·lant entre un 90% als 2 anys fins a un 35% als 10 anys.

Recomanacions prèvias a la intervenció

  1. Per garantir la màxima higiene de la intervenció, la nit abans de la cirurgia afaiti la pell de la bossa dels testicles (escrot) i la zona inguinal pròxima.
  2. El dia de la cirurgia ha de dutxar-se, rentant la zona amb un sabó normal.
  3. No mengi ni begui durant les 4 hores prèvies a la intervenció
  4. Adquireixi en la farmàcia un suspensori genital. Es tracta d’una peça semblant a un calçotet ajustat. El farmacèutic l’aconsellarà la talla més adequada. Després de la intervenció, el propi cirurgià l’hi col·locarà. És molt útil, ja que evita els moviments de la zona i per tant, el dolor.
  5. A pesar que l’anestèsia és local, és convenient que vagi acompanyat a la intervenció. No ha de conduir després de la cirurgia, ja que pot sentir algunes molèsties en la zona testicular i això pot treure-li la concentració necessària.
  6. Comuniqui sempre a l’Uròleg la medicació que està prenent. En alguns casos, se li pot indicar algun tractament o suspendre alguna medicació que estigui prenent.

Recomanacions després de la cirurgia

  1. En la gran part dels casos, només sentirà una lleu molèstia en la zona de la intervenció. Malgrat això, és normal que pugui sentir dolor. El llindar del dolor, en cada pacient és diferent i per tant, no ha de preocupar-li. Si li fa mal, prengui calmants que el seu metge li haurà prescrit.
  2. Mantingui un repòs relatiu durant les 48 hores següents. Això implica evitar esforços bruscos, llargs passejos, esport i situacions semblants.
  3. Pot i ha de dutxar-se al dia següent, rentant acuradament la ferida quirúrgica amb un sabó normal. Assequi la zona amb una gasa i sense fregar.
  4. Realitzi una cura diària de la ferida amb solució iodada durant 7 dies.
  5. Porti el suspensori genital durant 10 dies.
  6. Pot aparèixer un petit hematoma en el testicle (zona blava) i una lleu inflamació. Si li succeís això, apliqui gel en la zona. Generalment desapareix als 20-25 dies.
  7. No cal treure els punts. Cauen sols als 7-15 dies aproximadament.
  8. Eviti relacions sexuals durant 10 dies.
  9. Ha de mantenir els mètodes anticonceptius previs fins que el seu metge li ho indiqui.
  10. Aproximadament als 2 mesos de la cirurgia se li realitzarà un seminograma de control per confirmar que no existeixen espermatozoides al semen.
  11. No obstant això i front qualsevol dubte, consulti el seu cirurgià.

La Vasovasostomia. (Recanalització de Deferents)
La vasovasostomia micro-quirúrgica és la tècnica operatòria que es practica a tots aquells pacients intervinguts prèviament de vasectomia i que desitgin recuperar la seva fertilitat. En la majoria de casos la sol·licitud procedeix de noves parelle de les quals el company es va practicar una vasectomia com a mètode contraceptiu i desitjan recuperar la fertilitat per tenir fills.

Tècnica Quirúrgica
La vasovasostomia es realitza mitjançant l’ús del microscopi operatori per garantir els òptims resultats de la intervenció.

La seva durada aproximada no excedeix de les dues hores i mitja de cirurgia sent aquesta variable segons el grau de dificultat amb la qual es pot trobar l’equip quirúrgic.

Habitualment se sol emprar una anestèsia local de la zona a intervenir (escrot i conductes deferents). Solament en casos especials s’usaria anestèsia peridural o sedació.

No requereix, en condicions generals, d’ingrés en clínica perquè el pacient pugui tornar al seu domicili després de la intervenció i després de donar-li l’alta que efectua l’equip mèdic de Policlinica Barcelona.

El post operatori no requereix de cures especials només un repòs durant 48 hores a casa i les indicacions del cirurgià.

Impotència sexual (generalitats)
És la incapacitat per mantenir una erecció que permiti l’acte sexual. Alguns metges usen el terme de “disfunció erèctil” per diferenciar-la d’altres problemes que afecten la relació sexual com són la falta de desig sexual o els problemes de l’eyaculació.

Dins el nom d’impotència s’agrupen un ampli ventall d’alteracions que varia entre la incapacitat total per tenir una erecció fins als casos que tenen erecció però que es manté poc temps o que no té la suficient força com per realitzar la penetració.

Generalment la impotència té una causa física com són una malaltia, lesió traumàtica (cirurgia) o l’efecte indesitjable d’algun medicament. Qualsevol lesió que alteri l’arribada de sang al penis, pot ocasionar impotència. Es presenta amb una freqüència de 5% als homes als 40 anys d’edat fins a 15-25% als de 65 anys o més.

La impotència sempre pot ser tractada.

Com es produeix l’erecció?
El penis té dues cambres cilíndriques que el recorren tot, s’anomenen cossos cavernosos i estan formats per un teixit esponjó que conté múscul i uns espais amplis pels quals circula la sang. Els cossos cavernosos estan envoltats per una membrana rígida anomenada túnica albugínia. Entre els dos cossos cavernosos es troba un altre cilindre per l’interior del qual passa la uretra i s’anomena cos esponjós. L’erecció comença amb l’estimulació sensitiva o mental. Els estímuls des dels nervis localitzats en el penis o des del cervell produeixen la relaxació dels músculs que es troben al cos cavernós. Aquesta relaxació permet que la sang entri en els cossos cavernosos i ompli els espais. La sang produeix presió als cossos cavernosos, fent que aquests es dilatin i es posin rígids. Quan els músculs dels cossos cavernosos es contrauen, s’atura l’entrada de sang i el penis es torni tou. La fallada en qualsevol dels passos anomenats prèviament produirà impotència.

Què produeix la impotència?
Aproximadament el 70% dels casos amb impotència presenten alguna d’aquestes malalties: diabetis, insuficiència dels ronyons, alcoholisme crònic, esclerosi múltiple, arteriosclerosi o malalties de les arteries. Entre el 35 i 50 per cent dels homes diabètics presenten impotència. Les operacions per càncer de bufeta o pròstata també poden produir impotència en lesionar els nervis erectors (nervis de l’erecció) que es troben inmediatament pel darrera de la pròstata i de la bufeta. Els medicaments que poden produir impotència són: antidepressius, tranquil·litzants, antiulcerosos (cimetidima, ranitidina, omeprazol), medicaments per a la tensió arterial, antial·lèrgics. Fina al 20% dels casos d’impotència poden ser causats per factors psicològics (estrès, ansietat, culpa, depresió, baixa autoestima, por al fracàs sexual, etc). D’altres causes d’impotència són el tabac o les alteracions hormonals.

Com es diagnostica la impotència?
L’interrogatori i l’examen físic ajuden a definir el grau i la naturalesa de la impotència. S’ha d’interrogar el pacient sobre antecedents de cirurgies en la pelvis, ingesta de medicaments, alcoholisme sever, etc.
L’examen físic pot mostrar alteració en la distribució del pèl el que pot indicar problemes hormonals. L’absència de les pulsacions en les arteries femorals pot indicar problemes en les arteries. La incorbació del penis podria indicar la presència d’una malaltia de Peyronie.

La impotència produïda per malalties sistèmiques com la diabetis o la insuficiència renal pot ser diagnosticada amb una análisi completa de sang i orina. En casos d’escàs desig sexual, es pot observar un descens en la testosterona (hormona masculina). La confirmació que som front a una impotència de causa orgànica i no psicògena es realitza amb un test nocturn que mesura la presència d’ereccions espontànias durant el son. La presència d’ereccions normals amb aquest test inclina el diagnòstic vers una causa psicològica.

Hematúria (Sang a l’orina)
L’hematúria és la presència de glòbuls vermells o eritrocits en l’orina. En l’hematúria microscòpica, l’orina és de color normal si s’observa a simple vista, en canvi, quan es mira amb el microscopi, es veuen un nombre molt important d’eritròcits. En l’hematúria macroscòpica l’orina és de color vermell o del color de la coca cola.

Són moltess les malalties que poden produir hematúria. Per exemple, l’exercici intens pot produir hematúria que desapareix en poques hores. Moltes persones poden presentar hematúria sense tenir cap altra molèstia. Tanmateix, com l’hematúria pot ser causada per un tumor o algun altre problema seriós, s’hauria de consultar un uròleg en tots els casos.

Per trobar la causa de l’hematúria l’uròleg sol·licitarà una sèrie de proves com anàlisi de sang i orina, urografia intravenosa i cistoscòpia. En l’anàlisi d’orina, a més dels glòbuls vermells, es poden veure leucocits (glòbuls blancs) que indicarien una infecció en l’orina. Un altre indicador en l’anàlisi d’orina és la presència de cilindres que són un grup de cèl·lules que es disposen en formes que modelen els petits tubs del ronyó i que indiquen que aquest funciona malament. Observar abundants proteïnes en l’orina, també és indicatiu de dany en la funció dels ronyons. L’anàlisi de sang pot mostrar nivells elevats d’urea i/o creatinina (residus que el cos elimina a través dels ronyons).

La urografia intravenosa consisteix en una sèrie de fotografies realitzades després d’injectar en una vena de l’avantbraç una substància de contrast que s’elimina pel ronyó, de forma que es poden observar els conductes (urèters) que connecten el ronyó amb la bufeta. La urografia pot mostrar una pedra en el ronyó, en l’urèter o en la bufeta, un tumor (de ronyó, urèter o bufeta) o un engrandiment de la pròstata.

La cistoscòpia consisteix en passar per la uretra (conducte que comunica la bufeta amb l’exterior un aparell fi (metàl·lic o flexible) amb un llum fred a la punta que permet explorar tota la bufeta i la uretra. Aquesta prova permet d’observar amb més detall un tumor o una pedra que estiguin localitzats en la bufeta.

El tractament de la hematúria dependrà de la causa que l’hagi produïda.